Resulta ser que Marina li ha donat el premi Pedraforca a Dani, i ell li l’ha donat a Blai, i Blai li l’ha donat al departament de llatí del seu ex-institut, a Joan i a mi.

Aquest premi té tota la pinta de ser un meme d’eixos, vos explique: això és un post que fas, normalment amb preguntes, que després de fer-lo nombres a diferents blogs i ells han de contestar les mateixes preguntes. Però en aquesta ocasió ha sofrit una lleugera modificació, reps el premi i au, i després has de passar-lo, o de manera més fina, has d’atorgar-lo a tres persones que tinguen “un blog escrit en català, que a opinió del que l’atorgue (osiga jo) siga de qualitat, pels seus continguts, tant literaris, personals o d’entreteniment”.

Per tant ara em toca decidir a qui l’atorgue jo el Premi Pedraforca. Però abans vaig a fer-ho més graciós encara, a partir d’ara, almenys als qui vaig a atorgar el premi, hauran de justificar amb les particularitats del premiat l’atorgament, per tant les normes modificades quedarien així:

1. S’atorgarà a blogs escrits en català, que a opinió del que l’atorga siga un bloc de qualitat, pels seus continguts, tant literaris, personals o d’entreteniment.
2. Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis, i justificarà l’atorgament amb alguna particularitat.
3. I la imatge del premi si és possible es penjarà al blog.

La cosa està posant-se interessant, el blog de Felip ja està nominat i damunt torna, Blai també, Dani i Joan també, al igual que la Marina. Als següents encara ho tindran més difícil que jo, perquè la blogosfera valenciana som quatre contants. Bo, nomine ja d’una volta:

1. Diari d’un jove maniàtic, del senyor Victor, el blog no té res a veure amb el llibre, però el disseny del blog està super currat al igual que tots els seus apartats, tots actualitzats.
2. El racó de Xavi, del Xavi de tota la vida d’Infobenissa que diuen per ahí. Tot i estar interessant, últimament li ha agarrat per posar-mos només que mini-posts per anar omplint (fes-te un Twitter! Blai, Joan, Miquel i jo ja en tenim!).
3. I Coses properes (llocs, moments i coses de la Marina Alta), del senyor Santi, aquest blog m’agrada perquè té una temàtica constant, aprens de la teua comarca cada volta que escriu, però Santi, volem més articles!

A vore a qui reparteixen el Premi.

PS: Ara ja només em queda un examen el Dijous i a preparar-ho tot per al Feslloch, i a treballar.

Com diu la cançó de l’Ovidi que vaig posar ahir: “…Dia de morts i de dol, dia que mai no es voldria. Per això ningú no el vol, encara que encara sia”. M’he assabentat via un twitt de l’Anna, es veu que hui Diumenge 29 de Juny, ha eixit als quioscos l’últim diari en paper del conegut i reconegut diari valencianista i defensor de lo Regne, el Valénciahui. A partir d’ara, es dedicaran, diuen, a defendre lo nostre només via on-line.

És un dia, per tant, de morts i de dol, un mal dia per a la llibertat d’expressió blavera que no ha pogut mantindre eixe capital 100% de la comunidad valenciana a la seua disposició, i és que la crisi immobiliària està fent molt de mal al moviment blaver. Quan tens una immobiliària  i et va be pots jugar a ser periodista, però quan a casa entren diners els justos…

Vos deixe amb dues fotos que passaran a la història del diari, les dos de professors meus, de Dret Civil i Teoria del Dret respectivament.

(click a la imatge que vulgueu veure més gran)

Com no tinc tens de parlar-vos d’exàmens o de presentar-vos el producte, ja no de la setmana, sinó del mes, que és clarament el Mozilla Firefox 3, vos pose una cançó que m’agrada molt de l’Ovidi Montllor, i que versionen beníssimament els Safanòria. Allà va:

Si t’arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.

Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batejat amb vermells,
de sang, de sol i d’esperança.

Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forces per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el matí
que el plor serà d’alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.

Senyorets ja estic ací! Però sense corrector ortogràfic en català del Firefox, es veu que encara no hi ha per a la versió 3, així que disculpeu per les faltes. He fet l’examen de Dret Romà després de 8 dies al llit gitat i he aprovat, gràcies. Encara n’he falten alguns per poder pegar-me la festa, que segurament serà a la cloenda de la Gira.

Però no he plegat els apunts de Dret Civil per això, sinó i com podeu veure al títol, vos escric per Pulp Fiction. No, encara no l’havia vista! I ahir després de l’examen de Dret Romà, i com que no m’apetia agarrar-me ja debó, me la vaig possar. Pel·lílcula boníssima, i n’hi ha troços molt brutals, un reparto espectacular amb Bruce Willis, John Travolta, Samuel L. Jackson, Uma Thurman… Ja havia vist un parell de pelis de Quentin Tarantino però re-Déu Tonet (que diuen a l’Alqueria Blanca, ja n’he parlaré algun dia d’això), aquesta les supera totes.

El millor tros, tot i que el ball de la Senyora Wallace i Vincent Vega no té res a envejar, és l’escena que el Butch torna a casa i mata al Vincent Vega perquè aquell estava al servici i s’havia deixat l’arma a la cuina, se’n va amb el cotxe i es troba al mafiós al pas de zebra i l’atropella, i el desfase quan entren pegant-se de hòsties a la tenda de música i lo següent que per coses de la vida “ya no hay un tu y yo”. Qui no l’haja vista ja no se a que està esperant (encara que és possible que sols quedara jo per veure-la)!

Vos deixe amb el vídeo on estan ballant, que no tinc molta idea però crec que és un boogie o twist (potser?), la Mia es pega uns ballaos que em recorden a l’ska!

PS: Sort amb el que queda d’exàmens!

Perdoneu per l’abandonament temporal. A mitat exàmens m’ha vingut a visitar un “cuadro viral” a.ka. febre i fa una setmana que estic gitat. Ja vos contaré. Sort a tots!

Ahir vam posar a casa, a la televisió, el nou programa de Santi Millan i l’Edu Soto, Boqueria 357 afer-sun. Va estar prou fluix, sobretot al principi. Després van entrevistar al Monegal, i per sorpresa de tots, almenys a casa, va eixir a entrevistar-lo la segona part una dóna xinesa. Parlava català. A la propaganda canviem de canal i passem sense voler per Canal 9, en eixos moments feien un programa, “Alma de copla” en castellà. Avui a Canal 9 cinema sense pauses, en castellà. A TV3 60/90, Polònia i Herois en català, després Boqueria 357 after-sun i de la Nit al dia.

Diferència de televisions, una és la més vista al principat, l’altra té un deute públic insostenible.